TEJIDO SOCIAL Y DEGRADACIÓN URBANA

Buen articulo de Joan Garí, que conduce el blog recomendado por El País, Notes públiques. En él da buena cuenta de las posturas antagónicas que se han enfrentado en torno al proyecto de intervención urbanística y sobre el modelo de ciudad que unos y otros defendemos. El interés del artículo radica en que, sin enfatizar los valores patrimoniales del barrio, concede importancia al tejido social y los problemas que le aquejan, verdaderos puntos de partida de la degradación física del entorno.

Nuestros (abundantes y fieles) lectores hispano-parlantes que estén interesados en el tema pueden acceder a una traducción a través de un traductor automático de Google.

El País, 12 de enero de 2014

El Cabanyal i les concepcions antagòniques de la vida

L'associació L'Oronella, que l'any 2007 va publicar el volum trilingüe Houses from El Cabanyal (A modernist heritage for the Valencia in the XXI century), ara acaba de traure'n una segona edició. Guarde com un petit tresor el volum original, que la gent de L'Oronella em va enviar molt amablement. Després de tot el que s'ha discutit i el que s'ha destralejat al voltant del projecte -aberrant i megalòman- de partir en dos el barri amb més personalitat de la ciutat de València per a què els cotxes procedents de l'avinguda Blasco Ibáñez arriben quinze segons abans a la platja, llegir aquest llibre proporciona l'argument més simple en favor de la preservació del Cabanyal. Per això ni la mai prou ponderada alcaldessa del Cap i Casal ni cap els seus adlàters ho faran mai.

Houses from El Cabanyal és, simplement, un recorregut fotogràfic (amb una aclaridora introducció de Joan Víctor Pascual i Felip Bens) per la pell del barri: les seues façanes. Plans de conjunt per a una decoració senzilla -"modernista", sí, però "popular"- i plans de detall per a una munió de reixes (de finestres, de portes i de balcons), balustrades, ventalles, miradors... Un estil perfectament reconeixible que, com en cap altre lloc de la ciutat, dota d'una senzilla però ferma personalitat un barri on, a més, la manera de viure, el caràcter de la gent i la puixança de la llengua pròpia assoleixen una excel·lència més que remarcable.

Poc després de l'aparició de la primera edició d'aquest llibre, el diari Público em va enviar a la zona per a fer un reportatge sobre el terreny, convertit en el permanent ull de l'huracà informatiu des de l'any 1998 gràcies als plans de Rita Barberà. Amb un fotògraf, vaig recórrer el barri parlant amb la gent sobre els plans que els reservava la majestuosa alcaldessa. Naturalment, n'hi havia opinions a favor i en contra, però el més interessant del cas era com l'argument més habitual entre els defensors de la intervenció urbanística radical -eliminar la droga i la delinqüència del barri- era el mateix que esgrimien els partidaris de la seua integritat, però a la inversa: segons aquests darrers, era l'ajuntament qui havia permés la degradació del Cabanyal per a justificar una cirurgia definitiva.

Òbviament, jo no hi era neutral. No crec que ho haja sigut mai en cap dels temes que he abordat en la premsa, siga en el gènere que siga. Si d'un tema no tinc opinió, procure no obrir-hi la boca (com a tertulià de televisió, ja ho veieu, seria una estricta calamitat). Però si em pose al teclat del meu ordinador, doneu per segur que no seré "objectiu". Cas de ser jo un periodista, això seria un greu problema, però per sort només sóc un pobre escriptor a qui deixen escriure als periòdics. Jo estava i estic a favor de la preservació del Cabanyal, perquè la prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez -un projecte que ja va sorgir de la febril imaginació de l'arquitecte Manuel Sorní Grau l'any 1865, com vaig explicar en Viatge pel meu país- em sembla una monstruositat covada amb l'excusa d'una idea dinovesca de "progrés". Per sort, el pla morirà políticament amb Barberà, perquè no crec que els polítics que la substituïsquen després de les pròximes eleccions siguen tan estúpids com per a mantindre'l. Però mentrestant, el barri es desintegra, es deteriora, es desfà. I el que millor ha certificat això és la segona edició del llibre que glosse. En poc més d'un lustre, una vintena llarga de les cases que apareixien en l'edició original ja no existeixen. El Cabanyal, com un vell llop de mar -digne, però xacrós; orgullós però atemorit-, està en un impasse destructiu que ha de ser superat.

En el fons, no és només el model de ciutat el que hi està en joc. Són també dues concepcions antagòniques de la vida el que s'han enfrontat amb l'excusa del Cabanyal. No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que els mateixos capitostos que tenen tot el dia a la boca els tòpics culturals que van encunyar Sorolla, Escalante o Blasco Ibáñez (tots tres autors estretament vinculats al barri), estiguen disposat a destruir sense pestanyejar l'escenari que va permetre el naixement d'allò que ells estan tot el dia defensant de gegants imaginaris. Però això només és una més de les paradoxes d'aquest estrany país on ens ha tocat nàixer...