domingo, 8 de diciembre de 2019

MEDITERRANEAN LANDSCAPES IN POST ANTIQUITY


Nueva publicación sobre paisajes mediterráneos medievales

S. Gelichi, L. Olmo-Enciso (ed.) Mediterranean Landscapes in Post Antiquity, Summertown, Archaeopress Archaeology, 2019

Mediterranean Landscapes in Post Antiquity: New frontiers and new perspectives highlights the fact that the study of landscape has in recent years been a field for considerable analytical archaeological experimentation. This new situation has made it possible to rethink the orientation of some theoretical approaches to the subject; equally these methods have been profitably used for the formation of a new theoretical and conceptual framework. These analytical trends have also featured in the Mediterranean area. Although the Mediterranean is the home of classicism (which also defines a particular archaeological methodology), it has seen the implementation of projects of this new kind, and in regions of Spain and Italy, after some delay, the proliferation of landscape archaeology studies. There are examples of more-or-less sophisticated postcolonial archaeological work, albeit conducted at the same time as examples of unreconstructed colonial archaeology. It is not easy to resolve a situation like this which requires the full integration of the different national archaeological cultures into a truly global forum. But some reflection on the cultural differences between the various landscape archaeologies, at least in the West is required. These considerations have given rise to the idea of this book which examines these themes in the framework of the Mediterranean area.

Contents

Mediterranean landscapes in post antiquity: new frontier and new perspectives - by Sauro Gelichi and Lauro Olmo-Enciso

The transformation of Medieval and Post-Medieval archaeology in Greece - by John Bintliff

Post-antique settlement patterns in the central Balkans: use of Justinianic landscape in the early middle ages - by Vujadin Ivanišević and Ivan Bugarski

Time travelling: multidisciplinary solutions reveal historical landscape and settlements (a case study of Sant’Ilario, Mira, VE) - by Elisa Corrò, Cecilia Moine and Sandra Primon

Settlement dynamics in the rural Bolognese area between the late middle ages and the modern era - by Mauro Librenti

‘Emptyscapes’ and medieval landscapes: is a new wave of research changing content and understanding of the rural archaeological record? - by Stefano Campana

Human-environmental interactions in the upper Ebro Valley (Spain): plant and animal husbandry in La Noguera (La Rioja) during the Roman and medieval periods
- by Carlos López de Calle, Juan Manuel Tudanca, Leonor Peña-Chocarro, Guillem Pérez Jordà and Marta Moreno-García

The construction and dynamics of Early Medieval landscapes in central Iberia - by Lauro Olmo-Enciso, Manuel Castro Priego, Blanca Ruiz Zapata, Mª José Gil García, Marian Galindo Pellicena, Joaquín Checa-Herráiz and Amaya de la Torre-Verdejo

Archaeology of medieval peasantry in northwestern Iberia - by Juan Antonio Quirós Castillo and Alfonso Vigil-Escalera Guirado

The rural and suburban landscape of Eio-Iyyuh (Tolmo de Minateda, Hellín, Spain): new methodological approaches to detect and interpret its main generating elements - by Julia Sarabia Bautista, Sonia Gutiérrez Lloret, and Victoria Amorós Ruiz

Animal husbandry and saltworks in the Kingdom of Granada (13th-15th centuries): The dynamics of landscapes in a Mediterranean territory - by Antonio Malpica Cuello, Sonia Villar Mañas, Marcos García García and Guillermo García-Contreras Ruiz

A Mediterranean mountain landscape: the transformation of the Frailes–Velillos Vall - by Alberto García Porras, Luca Mattei and Moisés Alonso Valladares

Urban foundation and irrigated landscape construction in the medieval western Maghreb. Aġmāt (Morocco) - by Patrice Cressier and Ricardo González Villaescusa
Hydraulic system of the hawz of Agmât

P. Cressier, R. González Villaescusa, Urban foundation and irrigated landscape construction in the medieval western Maghreb. Aġmāt (Morocco), in S. Gelichi, L. Olmo-Enciso (ed.) Mediterranean Landscapes in Post Antiquity, Summertown, Archaeopress Archaeology, 2019, 185-199.

Abstract:

This article examines the genesis of the city of Aġmāt Ūrīka (Morocco), a Medieval regional capital about 30 km south of Marrakech (founded later by the Almoravids), as well as the evolution of irrigation and the city’s supply network. Although this network has evolved over the centuries, it is still observable today. A field survey, the analysis of vertical aerial photographs and the observation of the archaeological remains of the city itself allowed the establishment of a relative chronology.
This research leads to the conclusion that the urban foundation of Aġmāt and the establishment of the irrigated network were indeed contemporary, while the historic sources suggest dating this joint process to the 9th century.

Keywords:

Irrigated Systems, Constructed Landscapes, Medieval landscapes, Urban Foundation, Ḥawz, Morocco.


sábado, 7 de diciembre de 2019

RESTITUTION CASQUES ARANDA DE MONCAYO (ZARAGOZA)

Restitutions des casques d’Aranda de Moncayo au siège de l’ambassade d’Espagne auprès de l’UNESCO

Paris, le 4 décembre 2019
Ricardo González Villaescusa

Les quelques mots que je partage avec vous aujourd’hui seront pour évoquer, du point de vue de l’archéologue, l’intérêt que représentent ces casques qui retrouvent aujourd’hui leur place au sein du patrimoine culturel espagnol. Ne pensez pas que je vais vous faire un séminaire sur la valeur scientifique de ces casques, car là n’est pas mon expertise (et que, qui plus est, il existe déjà une très belle publication à leur sujet) mais plutôt sur l’importance du contexte dans toutes découvertes archéologiques.

La découverte peut être fortuite, être le fruit du hasard. Les découvertes fortuites sont elles aussi fondamentales car elles permettent d’établir une nouvelle typologie et de comprendre d’autres trouvailles, moins précieuses parfois, mais trouvées, elles, dans un contexte archéologique. Les archéologues situent les objets dans une série qui permet leur datation, l’identification des influences stylistiques et leur origine. Mais ces casques, qui retrouvent aujourd’hui leur terre d’origine, ont été trouvés avec une pelle. Malgré leur beauté incontestable (par sa complétude, parce qu’ils ont aussi été restaurés…), il nous manquait un pan de leur histoire. Ils sont comme muets parce que nous n’avons pas ce tesson de terre cuite, ou cette pièce de monnaie, ou bien la succession des couches stratigraphiques qui nous auraient menés jusqu’à eux, nous auraient permis d’interpréter une succession d’événements et, peut-être, de comprendre les circonstances dans lesquelles ces casques avaient été déposés.

Lorsqu’ils sont dans une collection, nous admirons la beauté des objets. Nous, les archéologues, et pour les raisons que je vous ai exposées, nous cherchons, nous ne trouvons pas toujours, et parfois, nous découvrons. Aussi, je tiens à souligner le travail des chercheurs qui parviennent à associer un discours scientifique à des découvertes alors que toutes les informations propres à leur histoire leur ont été retirées, comme cela a été le cas lorsque les deux hommes aujourd’hui condamnés, ont sorti ces casques de terre.

Vingt-et-un des vingt-neuf casques inventoriés et étudiés par R. Graells, Alberto J. Lorrio et Fernando Quesada, sont certes très beaux, certains d’entre eux sont d’ailleurs exposés ici. Pourtant, ceux qui ont permis de donner une interprétation plausible de leur histoire n’étaient pas exposés dans des vitrines et n’étaient pas les plus beaux, ils étaient même les plus fragmentaires, mais surtout, ils ont été trouvés lors de fouilles archéologiques. Le plus petit tesson permet de situer dans le temps une série d’objets. L’étude des chercheurs a réussi à convertir les trouvailles en recherche archéologique.

Grâce à eux, nous savons que les origines les plus lointaines de ces casques sont en Grèce continentale, que l’antécédent de ce casque cristallisa dans la Grande Grèce, au Sud de l’Italie et en Sicile, autour du VIe siècle avant notre ère. Des mercenaires celtibères ont probablement adopté ce type de casque auquel ils ont rajouté des éléments, les faisant évoluer vers un nouveau type au IVe siècle av. J.-C., alors qu’ils retournaient vers leurs terres d’origine. Nous croyons savoir aussi que les casques ont été déposés en guise d’ex-voto à la suite d’une bataille entre celtibères. Ces casques auraient été déposés dans la zone d’un temple ou d’un sanctuaire, dans un espace naturel, près de la ville d’Aratis / Aratikos, en offrande à une divinité, pour la remercier de leur avoir accordé la victoire.

L’intervention en 2013 des agents du Seprona et de l’Unité du Patrimoine culturel de la Guardia Civil avec les opérations Helmet I et Helmet II a permis de réquisitionner plus de 9 000 objets. Cette collection fut étudiée par deux archéologues experts du gouvernement d’Aragon qui ont été auditionnés lors du procès. Ils ont classé et expertisé cet immense « butin » avec la méthodologie propre à ce que nous appelons l’archéologie spatiale. Malgré l’absence de tout contexte archéologique, ils ont réussi à identifier d’autres petits fragments de casques et ont arrivé à démontrer qu’une grande partie des objets trouvés dans la maison de l’accusé provenait du site El Castejón (Aranda del Moncayo, Zaragoza). Il fût un plaisir personnel et je l’ai fait savoir au juge président du jury entendre et poser des questions aux avocats, les juges et les procureurs sur la stratigraphie archéologique.

Je ne voudrais pas finir sans rappeler que j’ai eu le plaisir de profiter de ces casques pendant que j’étais Professeur à l’université de Nice (2011-2019), voisin du MACM et ami de Christian Levett et de Leisa Paoli. Maintenant c’est au tour de tous ceux qui visiteront le musée que le gouvernement d’Aragon choisira pour les exposer de pouvoir les apprécier. Les casques retournent en Espagne, parce que c’est le pays internationalement reconnu comme celui où se trouvait la société qui les a produits ; parce que c’est le pays où se trouvait le contexte archéologique qui les a produites ; et parce que c’est le pays d’où ils furent soustraits alors que des lois empêchaient non seulement de mener des fouilles sans méthode scientifique mais aussi le trafic illégitime de biens culturels. Les casques ne sont pas espagnols, tout au plus, celtibères et leur exposition au plus proche du lieu de leur découverte est conseillée par les bonnes pratiques muséographiques et les lois du pacte social qui lient les espagnols et les européens. Ces casques ont fait l’objet d’un pillage, ils ont été offerts à la vente hors de nos frontières, quand il y avait des lois, celles de 1931, celle de 1985, ou encore, la convention de 1970 de l’UNESCO (Convention concernant les mesures à prendre pour interdire et empêcher l'importation, l'exportation et le transfert de propriété illicites des biens culturels – 1970).

Félicitons-nous, aujourd’hui, parce qu’ils sont réintégrés grâce au travail de nombreux chercheurs et bienfaiteurs du patrimoine culturel que je voudrais rappeler ici :

  • Ricardo de Orueta, homme de la Institución Libre de Enseñanza et premier Director General de Bellas Artes entre 1931 et 1936. Rédacteur de la Loi de Patrimonio española en vigueur entre 1931 et 1985.
  • Markus Egg et Michael Müller-Karpe (Römisch-Germanisches Zentralmuseum - Forschungsinstitut für Archäologie), qui dénoncèrent et dévoilèrent les faits pour éviter le trafic illicite de ces casques.
  • Raimon Graells (Römisch-Germanisches Zentralmuseum - Forschungsinstitut für Archäologie)
  • Alberto J. Lorrio (Universitat d’Alacant)
  • Fernando Quesada (Universidad Autónoma de Madrid)
  • Luis Fatás (Dirección General de Patrimonio Cultural del Gobierno de Aragón)
  • Francisco Romeo Marugán (Dirección General de Patrimonio Cultural del Gobierno de Aragón).

Permettez-moi de remercier toutes celles et tous ceux qui ont permis que, d’une manière ou d’une autre, nous soyons ici aujourd’hui.

Mes remerciements personnels sont adressés S. Exc. Monsieur Juan Andrés Perelló, Ambassadeur Délégué permanent de l’Espagne auprès de l’UNESCO, dont la disponibilité totale qui a permis d’arriver à bon port.

Last but not least, je tiens à remercier personnellement Christian Levett. Je lui suis reconnaissant d’avoir été patient et de m’avoir permis de le conseiller tout au long de ces démarches, qui ont abouti aujourd’hui, à la restitution officielle de ces casques à l’Espagne.

Merci beaucoup de votre attention.

Restitution of the helmets of Aranda de Moncayo at the Spanish Embassy at UNESCO

Paris 4 December 2019
Ricardo González Villaescusa

My words today are only intended to convey from an archaeologist’s point of view the importance of these helmets that are being reintegrated into Spain’s cultural heritage. Rest assured that I will not give a lecture on the scientific interest of these helmets, not only as this is not my area of expertise, but also because there is already a beautiful publication on the subject; but rather about what this particular find brings to our attention and to the field of research.

An archaeological find can be fortuitous. Pure chance. But it is not only, as in this particular case, the discovery of beautiful objects that is important during a find. It has a fundamental purpose that is to establish new typologies, and this is, of course, just as relevant to less precious finds discovered in an archaeological context.

Archaeologists place objects in a series that allows their dating, identification of stylistic influences and their origin. But the helmets that are reintegrated into Spain’s cultural heritage today were excavated with a simple shovel. Despite their undeniable beauty (complete and restored...) they left no historical trail as a mere shovel did not favour the discovery of that small piece of pottery, coin or succession of stratigraphic layers that would have enabled an archaeologist to interpret the chronology and the circumstances in which they were deposited.

When one sees these objects in a collection, one can simply admire the beauty of the finds. However archaeologists do not stop at a ‘find’, we search, research and sometimes we discover. Similarly, when all the elements of the context are lost, as is the case here, there have been researchers who have succeeded in converting the finds into a scientific discourse. Twenty-one of the twenty-nine helmets inventoried and studied by R. Graells, Alberto J. Lorrio and Fernando Quesada, are most beautiful, some of them shown here today. But the artefacts that make historical explanations plausible are not necessarily the most aesthetic objects that one sees exhibited in museum show cases; they are often the more fragmentary pieces but found in an archaeological context: the smallest pottery fragment allows the series to be located in time. The researchers behind this book have succeeded in converting finds into a successful archaeological study.

Thanks to their research we know today that although the most remote origins of these helmets are in mainland Greece, the antecedent of this helmet type appeared in Magna Graecia, between southern Italy and Sicily, back in the 6th century BC. And that it was probably Celt-Iberian mercenaries who adapted them by adding certain elements thus evolving to a new type of helmet in 4th century BC when they returned to their homelands.

We also know that at the end of an internal battle between Celt-Iberians, they would deposit their helmets in a sanctuary or temple at a natural site near the city of Aratis / Aratikos as an offering to the deities in thanks for victory.

In 2013, the Seprona agents and the Cultural Heritage Unit of the Guardia Civil intervened with operation Helmet I and Helmet II, which resulted in the requisition of more than 9,000 objects. This collection was appraised by two archaeologists from the government of Aragon who testified in their capacity as experts, classifying and pricing this immense "loot". With the methodology of what we call spatial archaeology and despite the lack of any archaeological context, they managed to identify other small fragments of helmet and were able to demonstrate that most of the objects found in the house of the accused came from El Castejón (Aranda del Moncayo, Zaragoza). It was a personal pleasure to hear the presiding judge of the jury ask the lawyers, judges and prosecutors questions about archaeological stratigraphy.

I would not want to finish without recalling that I had the pleasure of admiring these helmets whilst I was a professor at the University of Nice (2011-2019), in the neighbouring town to the MACM and befriending Christian Levett and Leisa Paoli. And now in turn, all those who will visit the museum where the government of Aragon will exhibit them, will have that same pleasure.

The helmets are returning to Spain because it is the internationally recognised country where they were produced; because it is the country where the archaeological context was found and because it is the country from which they were removed despite laws, which prevent excavations without scientific method and even more so illegal traffic across the borders. The helmets are not Spanish, they are at most Celt-Iberian, and exhibiting them close to their place of discovery is recommended by good museum practices and is established by the laws written in the social pact that unites Spaniards and Europeans. They were looted and offered for sale abroad despite the laws of 1931, 1985 and the 1970 UNESCO convention (Convention on the Means of Prohibiting and Preventing the Illicit Import, Export and Transfer of Ownership of Cultural Property – 1970).

Let us celebrate today, that these helmets will be reintegrated to Spanish soil thanks to the work of numerous researchers and benefactors of cultural heritage that I wish to mention:

  • Ricardo de Orueta, Institución Libre de Enseñanza and previous General Director General of Fine Arts between 1931 and 1936. Editor of the Law of Patrimonio española in force between 1931 and 1985.
  • Markus Egg and Michael Müller-Karpe (Römisch-Germanisches Zentralmuseum - Forschungsinstitut für Archäologie), who made enormous efforts to prevent the illicit trafficking of these helmets.
  • Raimon Graells (Römisch-Germanisches Zentralmuseum - Forschungsinstitut für Archäologie)
  • Alberto J. Lorrio (University of Alacant)
  • Fernando Quesada (Universidad Autónoma de Madrid)
  • Luis Fatás (Dirección General of Patrimonio Cultural del Gobierno de Aragón)
  • Francisco Romeo Marugán (Dirección General of Patrimonio Cultural del Gobierno de Aragón).

Allow me to thank all those who have in one way or another allowed us to be here today.

My personal thanks are addressed to HE. Mr. Ambassador of Spain to Unesco, Juan Andrés Perelló, for his excellent predisposition that has allowed this endeavour to come to fruition.

To the technicians of the Ministerio de Cultura y Deporte, Carlos González-Barandiarán and Muller, (Junta de Calificación, Valoración y Exportación de Bienes del Patrimonio Histórico Español) and Carlos Andrés Cristobal (Técnico de Museos, Área de Tráfico Ilícito, Subdirección General de Protección de Patrimonio Histórico), with whom we agreed very quickly that the most important matter was the reintegration of the helmets.

Last but not least, my personal thanks are also addressed to Christian Levett. He always listened patiently and allowed me to advise him for the best way possible to reinstate the helmets.

Thank you very much for your attention

Restitución de los cascos de Aranda de Moncayo en la embajada española de la UNESCO

Paris 4 de diciembre 2019
Ricardo González Villaescusa


Mis palabras aquí solo pretenden transmitir, desde el punto de vista del arqueólogo, el interés que tienen los cascos que son reintegrados hoy al patrimonio español. No crean que voy a hacer una conferencia sobre su interés científico en sí, que yo no podría pretender porque no es mi especialidad, y porque ya existe una bella publicación, sino sobre el interés de que los hallazgos dejen paso a la búsqueda, à la recherche.

El hallazgo es fortuito. Fruto del azar. Tiene su interés porque, como es este el caso, además de la belleza de los objetos ha sido definitivo para establecer una nueva tipología y comprender otros hallazgos menos preciosos pero hallados en contexto arqueológico. Los arqueólogos ubicamos los objetos en una serie que permite su datación, identificación de influencias estilísticas y su origen. Pero los cascos que son reintegrados hoy al patrimonio español fueron encontrados con una pala. A pesar de su radiante belleza (por completos, por restaurados…) no dieron ninguna pista, estaban completamente mudos porque la pala no permitió encontrar ese pequeño fragmento de cerámica, una moneda o una sucesión de estratos que hubieran permitido interpretar la cronología y las circunstancias en que se depositaron.

Cuando estaban en una colección se admiraba la belleza de los hallazgos. Por eso, los arqueólogos no hallamos, sino que buscamos y, a veces, hasta encontramos. Incluso cuando se han perdido todos esos elementos como es el caso de estos cascos, hubo quienes se ocuparon de convertir los hallazgos en un discurso científico. En el libro de R. Graells, Alberto J. Lorrio y Fernando Quesada, 21 de los 29 cascos inventariados son los más bellos, algunos de ellos los que están expuestos, pero los que han permitido dar una explicación plausible son los más fragmentarios y menos vistosos que no están en ninguna vitrina de museo, porque, esta vez sí, fueron encontrados en un contexto arqueólogico: el más pequeño tiesto de cerámica permite ubicar en el tiempo la serie. El estudio de estos investigadores ha convertido los hallazgos en búsqueda fructuosa.

Gracias a ellos hoy sabemos que aunque los orígenes más remotos de estos cascos están en Grecia continental el antecedente cristalizó en la Magna Grecia, entre el sur de Italia y Sicilia, allá por el siglo VI a.C., y que probablement fueron mercenarios celtíberos los que añadieron elementos que los adaptaron y evolucionaron a un tipo nuevo en el siglo IV a.C. cuando volvieron a sus tierras de origen. También sabemos que al final de una batalla interna entre celtíberos, pudieron ofrendar sus cascos a una divinidad en una zona de un santuario o de un paraje natural cerca de la ciudad de Aratis / Aratikos con connotación religiosa a modo de exvoto y agradecimiento por el triunfo.

La intervención en 2013 de los agentes del Seprona y de la Unidad de Patrimonio Histórico de la Guardia Civil con las operaciones Helmet I y Helmet II permitió requisar más de 9.000 objetos. Esta colección fue expertizada por dos técnicos del gobierno de Aragón que testificaron en su calidad de expertos, clasificando y tasando ese inmenso “botín”. Con los métodos propios de la arqueología que llamamos espacial y a pesar de que aquellos fragmentos también carecían de todo contexto arqueológico consiguieron identificar algunos pequeños fragmentos de cascos y demostraron a los jueces, como recoge la sentencia, que gran parte del lote encontrado en casa del acusado provenía del yacimiento de El Castejón, en Aranda del Moncayo (Zaragoza). Fue un placer, y así se lo hice saber a su señoría, oir hablar y oir preguntar a los abogados, jueces y fiscales sobre estratigrafía.

No quiero terminar estas palabras sin recordar que he disfrutado de esos cascos, mientras fui catedrático de la Universidad de Niza (2011-2019), vecino del MACM y amigo de Christian Levett y Leisa Paoli. Ahora lo harán todos aquellos que visitarán el museo donde el gobierno de Aragón estime depositarlos. Los cascos vuelven a España porque es el país reconocido internacionalmente donde se hallaba la sociedad que produjo esos cascos, porque es el país donde se encontraba el contexto arqueológico en que fueron hallados y porque es el país del que fueron sustraídos cuando existían leyes que impedían su exhumación sin método científico y menos aún su tráfico ilícito al exterior de las fronteras. Los cascos no son españoles, son a lo sumo celtíberos, y su exposición próxima al lugar del hallazgo lo aconsejan las buenas prácticas y lo establecen las leyes que nos hemos dado en el pacto social que une a los españoles y a los europeos. Fueron objeto de un expolio y ofrecidos en venta al exterior de las fronteras cuando existían leyes, la de 1931 o la de 1985 o la convención de 1970 de la UNESCO (Convención sobre las medidas que deben adoptarse para prohibir e impedir la importación, la exportación y la transferencia de propiedad ilícitas de bienes culturales -1970).

Celebremos pues, hoy, que son restituidos gracias a la labor de numerosos investigadores y benefactores del patrimonio que quiero recordar aquí:
  • Ricardo de Orueta, hombre de la Institución Libre de Enseñanza y primer Director General de Bellas Artes entre 1931 y 1936. Relator de la Ley de Patrimonio española que estuvo vigente entre 1931 y 1985.
  • Markus Egg y Michael Müller-Karpe (Römisch-Germanisches Zentralmuseum - Forschungsinstitut für Archäologie), quienes desvelaron y denunciaron los hechos que el tráfico concreto de estos cascos se detuviera.
  • Raimon Graells (Römisch-Germanisches Zentralmuseum - Forschungsinstitut für Archäologie)
  • Alberto J. Lorrio (Universitat d’Alacant)
  • Fernando Quesada (Universidad Autónoma de Madrid)
  • Luis Fatás (Dirección General de Patrimonio Cultural del Gobierno de Aragón)
  • Francisco Romeo Marugán (Dirección General de Patrimonio Cultural del Gobierno de Aragón).

Permítanme que les dé las gracias a todos ellos y a todos los que de una u otra manera han intervenido para que hoy estemos aquí.

Mis agradecimientos personales están dirigidos al Excmo. Señor embajador de España ante la Unesco, Juan Andrés Perelló, con la excelente predisposición que ha permitido llegar a buen término.

A los técnicos del Ministerio de Cultura y Deporte, Carlos González-Barandiarán y Muller, (Junta de Calificación, Valoración y Exportación de Bienes del Patrimonio Histórico Español) y Carlos Andrés Cristobal (Técnico de Museos. Área de Tráfico Ilícito. Subdirección General de Protección de Patrimonio Histórico), con quienes me he entendido rapidamente en que lo más importante era la reintegración de los cascos.

Por último, mi agradecimiento personal está dirigido a Christian Levett. Siempre me ha escuchado con paciencia y me ha permitido aconsejarles cual podría ser la mejor manera de reintegrar los cascos.

Muchas gracias por su paciencia.

miércoles, 24 de julio de 2019

RELATO APÓCRIFO DE UNA MAYÓLICA

Josep Vicent Lerma
Levante-EMV, 23 de julio de 2017

Como quiere la magistra óptima de arqueólogos la benemérita Carmen Aranegui, más allá del descrédito de algunos episodios crepusculares de los últimos años de la Arqueología vernácula, el viaje a cualquier tiempo pasado requiere, a modo de viáticos, de algunos prolegómenos intelectuales, como entender que los objetos antiguos nos cuentan a su modo las historias olvidadas de los artesanos que en su día los labraron, de los anónimos personajes que los utilizaron para su servicio o de los marinos que los transportaron por encima de las ondas de mares y océanos. Pero para ello, tales artefactos deben ser aprehendidos como lo que en último término son, un acopio de trabajo humano y de ahí la relevancia semántica de los contextos de hallazgo de los mismos. Como en el caso de un notable plato de ala de mayólica azul de la serie itálica calligrafico naturalistico de Savona (Génova), exhumado hace más de un lustro en una cripta subterránea del desaparecido convento de Nuestra Señora de la Esperanza, junto a la barriada de Marxalenes, en el también sacrificado Hort de l'Estrella, en compañía de lozas de color verde y azul del estilo de la localidad aragonesa de Muel y de reflejo dorado de Manises de los siglos XVII–XVIII (Levante-EMV, 16-01-2013).

En realidad se trata de una elegante pieza de vajilla de mesa esmaltada en blanco de estaño, poco profunda, pintada en azul cobalto monocromo en el centro con el conocido tema de la pagoda budista o pabellón oriental, flanqueado por el motivo vegetal denominado «plantas acuáticas», rodeado todo ello por una característica cenefa de lirios y florecillas a quarteri, imitación de los años 1628–1650 de las porcelanas bleu et blanc Wan-li, que en los documentos de la época se describen de un modo explícito como «porzeletta de China» y que significativamente encuentra un apropiado paralelo formal con escena de aves en la colección mallorquina Orlandis, revelando elperiplo insular mediterráneo de la misma, desde los entonces afamados centros ceramistas ligures hasta la capital del antiguo reino de Valencia.

Delicada manufactura que ilustra a la perfección, como ha recordado recientemente David Munuera del Museo Nacional de Arqueología Subacuática de Cartagena (ARQVA), la moda universal o gran demanda del Viejo Continente de porcelanas chinas, surgida a raíz del establecimiento en 1565 de la gran ruta marítima interoceánica que unía Asia con Europa por medio del llamado «Galeón de Manila», así como el fenómeno global de los intentos de imitación por parte de alfares peninsulares como los de Barcelona, de donde surgieron las lozas conocidas por los anticuarios como de «Escornalbou» y Talavera de la Reina, con sus series barrocas de orlas compartimentadas, vistas en la exposición antológica «aTempora» (6.000 Años de Cerámica en Castilla- La Mancha) (2018/19).

Mercaderías finas «Obra de Génova» ya consignadas en el impuesto local o sisa de pass del Consell, que viajaron por mar a lo largo del siglo XVII hasta el Cap i Casal junto a otras labores ceramistas, como el azul «berettino» del plato hondo con borde convexo, decorado con una arquitectura doméstica, enmarcada con cenefa a quarteri, del lote excavado en el subsuelo de la Casa Abadía de la huertana iglesia de Nuestra Señora de la Misericordia de Campanar y que también encontramos en otros muchos puertos de nuestro mar común como Ciutadella, Dénia o Xàbia.

Por consiguiente, si de lo que se trata es de aportar lucidez al caos y si como sostiene J. Lagardera en su artículo en estas mismas páginas de Levante-EMV «De Juego de Tronos a The Crown» (2017) «la Historia no es un acontecimiento objetivo sino una interpretación», para concluir esta modesta biografía del plato genovés que ahora nos ocupa, debemos poner aquí punto y final a esta breve narración canicular, predicando como seguramente después de más de medio siglo de uso doméstico cotidiano, finalmente acabaría sus días de brous de cuchara al convertirse, por sus propias excelencias de belleza intrínseca, en un consagrado plat de combregar enfermos impedidos o de pernoliar, en el que un anónimo sacerdote católico administraría los postreros santos óleos con bolas de estopa a alguna monja recoleta de alcurnia, antes de ser amortizado definitivamente junto al cuerpo de la misma, en el oscuro interior de una de las criptas o vasos sepulcrales del mencionado al principio de este artículo antiguo Convento de religiosas agustinas de la Esperanza de València, en tiempos cercanos a los convulsos años de la Guerra de Sucesión y de acuerdo con este específico ritual funerario de los recipientes para la unción o con sal penitencial para demorar la descomposición corporal, depositados habitualmente sobre el vientre, el pecho o en la cabecera de los inhumados, bien documentado en tierras valencianas y aragonesas, así como igualmente en las castellanas de la iglesia de San Pantaleón de Quintanalara (Burgos).

jueves, 11 de octubre de 2018

COLOQUIO INTERNACIONAL HaMo y CoStaTe

Coloquio Internacional - Colloque Internationa

Jerarquía y redes de aglomeraciones en los territorios cívicos en el Mediterráneo romano occidental

Hiérarchie et réseaux d’agglomérations dans les territoires civiques en Méditerranée romaine occidentale

Rome, Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma (EEHAR)

14-16 novembre 2018

El objetivo del coloquio es explorar la diversidad de estructuras establecidas por Roma para administrar, desarrollar y explotar los territorios bajo su dominio. Sin tratar de establecer una tipología sistemática, la conferencia se centrará en analizar las especificidades de algunas estructuras de la organización administrativa de las comunidades cívicas: fora, castella, colonias. Se prestará atención, a través de estudios de casos específicos y de sistemas urbanos a escala regional o provincial, si hay características particulares o recurrentes de estas comunidades no solo en el nivel administrativo, sino también en la organización de territorios dependientes de estos centros. El coloquio se centrará en la evolución de estas estructuras teniendo en cuenta los diferentes ritmos de cambio: el de la duración y el de la ruptura y hundimiento repentino. El objetivo de esta conferencia es intercambiar los métodos para probar la relevancia del concepto de modelo, a nivel de una provincia, de una región o del imperio.

L’objectif scientifique de ce colloque est d’explorer la diversité des structures mises en place par Rome pour administrer, mettre en valeur et exploiter les territoires sous sa domination. Sans chercher à établir une typologie systématique, le colloque s’attachera à analyser les spécificités de quelques structures d’organisation administrative des communautés civiques : fora, castella, colonies. Il s’agira de déterminer, au travers des cas d’étude précis et de mises en réseau urbains à une échelle régionale ou provinciale, s’il existe des caractères particuliers ou des traits récurrents non seulement dans l’ordonnancement administratif de ces communautés, mais aussi dans l’organisation des territoires dépendants de ces centres. Le colloque s’intéressera à l’évolution de ces structures en prenant en compte les différents rythmes de changement : celui de la durée et celui de la rupture brusque. L’objectif de ce colloque enfin est de croiser les méthodes pour tester la pertinence de la notion de modèle, à l’échelle d’une province, d’une région ou de l’empire.

Programmes HAMo et CoStATe

Coordination : Ricardo GONZÁLEZ VILLAESCUSA (Université Côte d’Azur), Clément CHILLET (Université Grenoble-Alpes), Marie-Claire FERRIÈS (Université Grenoble-Alpes), Antonio PIZZO (Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma-CSIC)

Organisation : École des hautes études hispaniques et ibériques (Casa de Velázquez, Madrid), UMR 7264 (CEPAM, Université Côte d’Azur, Nice), EA 7421 (LUHCIE, Université Grenoble Alpes), MSH Alpes, Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma-CSIC


MERCREDI 14/11

14h-18h

Ouverture
  • José Ramón URQUIJO GOITIA, Director de Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma (EEHAR) – CSIC
  • Laurent CALLEGARIN, Directeur des études (Casa de Velázquez, Madrid)
  • Marie-Claire FERRIES, Université Grenoble-Alpes
  • Ricardo GONZÁLEZ VILLAESCUSA, Université Côte d’Azur

Territoires et réseaux

Présidence
Antonio PIZZO, EEHAR-CSIC

Paul SCHEDING, Ludwig-Maximilians-Universität München
Little by little. Cities in the pertica of Roman Carthage

Mariette DE VOS, Università di Trento
Villages, bourgades et la mise en valeur de leur territoire en Afrique proconsulaire

Doriane AGASSIS et RICARDO GONZALEZ VILLAESCUSA, Université Côte d’Azur
Première approche des réseaux et systèmes de villes dans les provinces alpines (Ier s. av. J.-C.-IV s. ap. J.-C.)

Frank VERMEULEN, Université de Gand
Hiérarchie et réseaux d’agglomérations romaines en Italie adriatique centrale


JEUDI 15/11

9h-12h

Définition des agglomérations et des territoires

Présidence
Marie-Claire FERRIÈS, Université Grenoble-Alpes

Anne-Florence BARONI Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne et Elsa ROCCA Université de Montpellier
Transformations institutionnelles et organisation territoriale dans les communautés infra-civiques en Afrique : étude croisée des perticae d’Ammaedara et Cirta

Michel TARPIN, Université Grenoble-Alpes
Les castella occidentaux (hors d’Afrique) contextualiser le lexique

Simone SISANI, Université de Macerata
Evoluzione de Norcia Nursia e l'ager Nursinus: un distretto sabino dalla praefectura al municipium

14h-17h

Fora : lexique et réalités archéologiques

Présidence
Elsa ROCCA, Université de Montpellier III

Fermín PÉREZ LOSADA, Universidad de Vigo
Forum Limicorum (Xinzo de Limia, Ourense): arqueología, jerarquía y territorio de un aglomerado urbano infra-cívico en el Noroeste de la península ibérica

María ESTÍBALIZ ORTIZ DE URBINA ALAVA, Universidad del País Vasco
Contextos urbanos y cívicos en Hispania citerior a partir del registro epigráfico de la procedencia ex conventu de los provinciales

Frédéric GAYET et Ricardo GONZALEZ VILLAESCUSA, Université Côte d’Azur
Les fora de l’Occident romain

VENDREDI 16/11

9h-12h

Tournants et ruptures dans l’organisation de communautés

Présidence
Frédéric GAYET, Université Côte d’Azur

Enrico ZUDDAS, Università degli studi di Perugia
Istitituzioni municipali nelle comunità umbre (Regio VI): i casi di Urvinum Hortense e Vettona

Davide FAORO, Université Bordeaux-Montaigne
Augusto e l'estensione dell'Italia: l'integrazione politico-amministrativa delle popolazioni alpine

Clément CHILLET et Marie-Claire FERRIES,  Université Grenoble-Alpes
De la macro-politique à la micro-unité. L’impact des politiques de colonisation sur les finages civiques aux époques triumvirale et augustéenne


jueves, 30 de agosto de 2018

LA DAMA DE ELCHE, VÍCTIMA

El Diari Jornada se puso en contacto con Plaudite Ciues para solicitar nuestra opinión. El artículo reproduce con fidelidad nuestra conversación aunque obvia las críticas explícitas a la construcción actual de un discurso identitario valenciano en torno a la Dama de Elche o a cualquier relato histórico.

La Dama d'Elx, víctima del relat identitari franquista

Compromís reclama al govern espanyol que es retorni el bust arqueològic a la capital del Baix Vinalopó, el lloc on va ser trobat

Hèctor Serra (València), Jornada, 29 de agosto de 2018

La Dama d’Elx ha retornat al guió polític aquest estiu. El govern espanyol ha reiterat el seu rebuig a la cessió temporal del bust ibèric esdevingut insígnia patrimonial de la capital del Baix Vinalopó i que reclamava en aquesta ocasió Compromís. L’executiu de Pedro Sánchez argumenta que es tracta d’un «bé del patrimoni històric espanyol, pertanyent a l’administració de l’Estat i que es troba assignat a la col·lecció estable del Museu Arqueològic Nacional (MAN)».

Des de la coalició valencianista, així com des d’altres entitats, s’ha insistit a criticar la percepció centralista del patrimoni a l’estat espanyol i la «particular visió jacobina de l’Estat» dels partits que han negat sistemàticament el trasllat de la peça al lloc on va ser trobada. Les dues úniques ocasions que la Reina Mora —coneguda així pels il·licitants històricament— ha romàs temporalment a Elx han estat el 1965 i el 2006. En aquesta darrera visita, la Dama va ser exposada durant sis mesos al palau d’Altamira, que forma part del Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE).

Símbol identitari

«La Dama és molt més que una peça arqueològica», reconeix José Vicente Castaño, director de la Càtedra Dama d’Elx de la Universitat Miguel Hernández. La seua singularitat, ja bé siga per les dimensions o per la seua bellesa, la va convertir en una peça iconogràfica exponencial i significativa des de la seua trobada al jaciment de l’Alcúdia ara fa 121 anys. Per Castaño, la Dama és un símbol d’identitat: «en totes les percepcions de símbols identitaris de la ciutat la Dama es troba fins i tot per damunt dels patrimonis de la humanitat que tenim; és més reconeguda que el Palmerar o que el Misteri i és un gran símbol de la ciutat», explica.

Datada entre el segle V i el segle III aC, la Dama va eixir d’Elx una setmana més tard que fos trobada després de la venda de la peça a un arqueòleg francès per part del propietari de la finca on va ser descoberta. Instal·lada des de llavors al Museu del Louvre, el 1941 va ser donada a la dictadura de Franco pel govern francès de Vichy col·laboracionista amb els nazis, i va ser exposada al Museu del Prado fins que el 1965 es va traslladar al MAN, on es troba actualment al costat d'altres peces i dames ibèriques."

El govern francès de Vichy, col·laboracionista amb els nazis, va donar la Dama a Franco el 1941

Castaño apunta que l’estada del bust a Madrid representava l’enarborament de la ideologia franquista d’unitat nacional. «Era un símbol per al franquisme, un reconeixement al nacionalisme centralitzant d’aquelles dates. Si aquesta Dama s’haguera descobert hui sota l’actual legislació, no podria eixir de la ciutat; aniria directament al MAHE o es quedaria a l’Alcúdia», raona el director de la càtedra.

Per Ricardo González Villaescusa, professor d’història i arqueologia antigues de la Universitat de Niça, la Dama no és representant de cap identitat sobirana que no siga construïda. «És un constructe autoidentitari, i el patrimoni, com les identitats, es construeix segons les determinacions de cada moment històric», expressa el professor. González relaciona la presència de la Dama a Madrid amb el moment històric en què els museus arqueològics nacionals es van erigir prenent figures simbòliques d’una identitat presumptament nacional sota un relat de mites i valors suprems que pretenien legitimar els estats nació que començaven a configurar-se a la fi del segle XIX i principis del XX.

«Hui no tindria cap sentit fer un museu arqueològic nacional. Estem en una altra sintonia, en un món globalitzat on la tendència és crear identitats que traspassen les fronteres dels estats nació», argüeix González. Des de principis de decenni, junt amb l’arqueòleg Josep Vicent Lerma, el professor deixa anar reflexions al voltant del patrimoni i la seua gestió a la bitàcora digital Plaudite Ciues. Crític amb el discurs essencialista del MAN, es mostra partidari de desconstruir els relats identitaris i advocar per una història de l’art global.

Cap a una nova política patrimonial

Precisament una de les propostes en el full de ruta de les administracions elxanes i valencianes és la de la creació d’una subseu del MAN dins el MAHE perquè la peça compte amb aixopluc a la capital del Baix Vinalopó. La solució, però, no satisfà aquells que advoquen per un relat propi, en clau valenciana, en la gestió del patrimoni històric i cultural. Josep Enric Escribano, president de l’associació cívica per la llengua El Tempir, partidari de la tornada definitiva de la Dama sense cessió, considera que cada autonomia ha de tenir la seua política expositiva i visual del patrimoni tal com considere oportuna.

«Ara bé, que tota la política patrimonial d’Elx se centre només al voltant de la Dama tampoc no pot ser», assenyala Escribano, que rebla: «Elx disposa d'un patrimoni en el qual la inversió en conservació, revisió, difusió i reaprofitament és escassa, irrisòria». En aquest mateix sentit, el professor González subratlla les deficiències en els plans de rehabilitació del patrimoni històric i cultural perpetrats per les administracions valencianes. «Si tu portes la Dama a Elx però no inverteixes a fer un circuit cultural, només tindrem un objecte en una vitrina, que és el més contrari a l’arqueologia moderna».

La conversió d’Elx en capital del món ibèric encara resta lluny de la seua consecució

La conversió d’Elx en capital del món ibèric, doncs, encara resta lluny de la seua consecució. Castaño es mostra convençut que sota la terra del jaciment de l’Alcúdia hi haurà moltes més peces i figures perquè només se n'ha excavat a hores d’ara un 10% i, en la fase ibèrica, ni s’ha arribat al 2%. «Si apareix una Dama més, quasi ens oblidaríem d'aquesta. Per què no invertim en això? Per què cap discurs posa el focus en això?», subratlla Castaño. No debades, el director de la càtedra a la universitat il·licitana creu que la quantitat de peces trobades a l’Alcúdia sumada a una planificació amb més inversió per a procedir amb noves excavacions podria donar com a resultat un museu excepcional de la cultura ibèrica, en la línia del museu ibèric de Jaén (Andalusia), inaugurat a principis d’any i que ha permès el trasllat de moltes peces que restaven a Madrid.

«Consciència comuna»

Està per veure quines seran les properes passes a seguir per part de les administracions elxanes i valencianes en la petició de la tornada —temporal o permanent— del bust davant la nova negativa del govern espanyol de Pedro Sánchez. Castaño es mostra contrari a la «politització» de la demanda: «Tots els partits intenten liderar la reivindicació des del seu angle, però crec que cal una estratègia conjunta, una unificació de posicions que és unànime ací a la ciutat però que ningú no és capaç d’unificar».

Per Escribano, allò que realment farà que la peça torne és el bastiment i la vertebració d’una «consciència comuna» a la ciutat d’Elx i entre la resta dels valencians. «Mentre la gent no estiga decidida a apoderar-se de la tornada de la Dama de la mateixa manera que es va fer amb els Papers de Salamanca a Catalunya, tot són cants celestials», afirma. El president de l’associació cívica, a més, insta els partits locals que reclamen la Dama a ser coherents, i els recorda que celebrar les mascletades de les festes de la ciutat damunt l’espai que hauria de convertir-se en el futur museu d’art ibèric suposa una «incongruència».

martes, 24 de julio de 2018

SENTENCIA POR EXPOLIO CONTINUADO EN EL YACIMIENTO DE ARANDA DEL MONCAYO

Uno de los cascos objeto de expolio
mencionados en la sentencia
Reproducimos la sentencia nº 199/2018 de la Sala sexta de la Audiencia Provincial de Zaragoza que condena a los acusados por expolio en el yacimiento de "Aratikos" de Aranda de Moncayo (Zaragoza) a través del comunicado de prensa del Consejo General del Poder Judicial (los nombres y DNI de los acusados han sido modificados).
La sentencia es grave y tendrá consecuencias importantes en la protección del patrimonio Cultural. Solamente cabe indignarse por la continuidad del delito (20 años) hasta que las autoridades pudieron hacer algo parece demasiado. Pero tendremos ocasión de argumentar en relación con esta sentencia.

https://www.scribd.com/document/384566782/Sentencia-n%C2%BA-199-2018-de-la-Seccion-Sexta-de-la-Audiencia-Provincial-de-Zaragoza  

martes, 5 de junio de 2018

MODÈLES URBAINS EN MÉDITERRANÉE ET AILLEURS

L’axe 3, dans le cadre du projet « Modèles urbains en Méditerranée et ailleurs », vous proposent deux journées d’études le jeudi 7 et vendredi 8 juin, en salle 418 (4ème étage) à la Maison des Sciences de l’Homme et de la Société Sud-Est (MSHS Sud Est)

 

Pôle universitaire St Jean d’Angély – Bâtiment SJA 3

24 avenue des Diables Bleus 06357 Nice Cedex 4

Jeudi 7 juin

  • 14h : Accueil
  • 14h30-15h00 : Introduction, Ricardo Gonzalez Villaescusa (UCA, CEPAM)
  • 15h00-15h30 : Modèles et utopies urbaines de l’antiquité romaine, Ricardo Gonzalez Villaescusa (UCA, CEPAM)

Pause café

  • 16h00-16h30 : Le lexique latin de la ville : hiérarchie territoriale, hiérarchie politique, hiérarchie structurelle ? , Michel Tarpin (Université de Grenoble)
  • 16h30-17h00 : Urbanisme communal et urbanisme princier dans l’Italie de la fin du Moyen Age (XIIIe-XVe s) ; des modèles concurrents ? , Philippe Jansen (UCA, CEPAM)
  • 17h00-18h00 : questions et discussion.

Vendredi 8 juin

  • 9h00 Accueil
  • 9h15-9h45 : Utopies et villes militaires : l’évolution des constructions urbaines aux XVIe-XVIIe siècles, Anne Brogini (UCA, CMMC)
  • 9h45-10h15 : Le modèle urbain turinois à Nice, Giovanni Fusco (UCA, ESPACE)

Pause café

  • 10h45-11h15 : De la règle au modèle et vice versa en matière de ville et d’urbanisme, Giuseppe Las Casas (Università della Basilicata)
  • 11h15-11h45 : Le modèle de la ville nouvelle française à Cergy Pontoise, Fabrice Decoupigny (UCA, ESPACE)
  • 11h45-12h30 : questions et discussion