¿VALENCIANS O MAGRIBINS?

Imposta de transició. Sant Feliu de Xàtiva

Josep Vicent Lerma
LEVANTE-EMV, 25 de julio de 2013

La resurrecció de l'etern i bord debat nominalista valencià, materialitzada en titulars de premsa del tarannà de "Questió de noms" d'Enric Sòria o "Un nom per a un país" de Joan Garí, davant d'altres cabuderies secessionistes com ara "Les coses pel seu nom", revela tal com afirmava el secretari de l'Agència Europea per a la Cultura José Vidal Beneyto allà per l´albirar del segle XXI, que la identitat privativa dels valencians encara es troba absolutament irresolta, enfront de la incapacitat col•lectiva de fer conviure els elements diferencials del país: “la identidad valenciana es extraordinariamente complicada. Porque nosotros somos –olvidándome de lo antiguo- en parte judíos, en parte moros y somos catalanes” (Levante-EMV, 26-05-2000).

En aquest ordre de coses resulta d'escaient i beneïda memòria, la irreemplaçable contribució filològica del mestre de generacions d'arqueòlegs valencians Domingo Fletcher Valls, membre de primera hora de l'Institut d´Estudis Valencians en els anys esponerosos de la II República, que en el solemne discurs d'obertura del curs del Rat Penat de 1953-54, ja durant la Postguerra, consagrat significativament a "Els valencians pre-romans", va sostindre llavors amb el seu proverbial seny intel•lectual que: “Parlar del valencians d´abans de la vinguda dels romans, és una mica atrevit, puix que el nom de valencians sols es pot donar correctament als habitants d´aquestes terres a partir de la fundació de la ciutat epònima Valentia” (138 a.C).

Conflictes identitaris lingüístics respecte dels quals, segons la meua opinió personal vindria a ser molt il•lustrativa l'obra de Jean-Pierre Payot titulada "La Guerra de les Runes", en la que es postula la tesi de la instrumentalització nacionalista de l'arqueologia amb fins geopolítics "En l'origen, una entitat de naturalesa política, religiosa o cultural s'oposa a una altra respecte a tot o una part d'un territori..... Siga quin siga el context l'arqueologia sistemàticament fonamentará una mena de "dret històric".

Casuística ampla en que comptat i debatut, la disciplina arqueològica és cobejada espúriament per a certificar els drets prioritaris d'una de les bandositats sobre un territori donat, argüits damunt la base d'una pseudo-sujección de major antiguitat o una llengua ancestral el més remotament arcaica possible.

Així les coses i en un viratge, fins i tot un punt teatral, la recent publicació en PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of Amèrica) d'una investigació científica que proba una diferencial diversitat genòmica dels europeus assentats en les voreres de la Mediterrània, en la que es descobreixen aportacions africanes i berbers dels últims tres-cents anys, no deixa de proporcionar pel que fa a la població de les terres valencianes la insospitada evidència genètica en relació als valors mitjans de la Península Ibèrica, d'un peculiar menor percentatge de l'aportació sefardita i d'un major pes dels cromosomes d'avantpassats magribins entre nosaltres (Levante-EMV, 22-02-2010), per cert just el contrari del bagatge genètic dels nostres veïns germans mallorquins, en certa manera en una confirmació contra pronòstic dels judicis culturals avançats a l'inici del professor Vidal Beneyto sobre la mestissa personalitat valenciana o l'assajada "Impura Natione" (1986) del revisioniste àulic Eduard Mira i el Damià Mollà, encara que més enllà del fang germinal de l´ADN heretat per qualsevol poble, no cal oblidar mai com els paradigmes de les identitats nacionals des de la visura de l’Arqueologia, son de veritat, en paraules de la catedràtica Carme Aranegui, un constructe històric, de cap manera natural, aparellat al llarg dels segles en el doble joc de “com es veiem des de dins i com ens veuen des de fora”.