EL JONC ONANISTE

Josep Vicent Lerma

Levante-EMV, 1 de junio de 2008

La comparativament onerosa passada pel sedàs mediàtic de les triomfals imatges de la actual consellera de Cultura, Trinidad Miró, el passat 30 de març, suportant estoicament amb els braços creuats la xarrada abocant el cabàs de l´arquitecte àulic Salvador Vila amb la palma de la mà expressivament oberta o assenyalant algun detall arquitectònic amb l´inquisidor índex esquerre, davall l´emblanquinada volta d´amagades rajoles roges de 300 tones de pes mort de ferro i ciment, reconstruïda ex novo i impostada en el refectori neogòtic de Santa Maria de la Valldigna, flors i violes per a Viollet le Duc, amb aquelles més pelegrines on s´observa un major desemparament peripatètic de la mateixa sobre les venerables lloses de l´ombrívol claustre i incomoditat posterior amb motiu de l´ofrena d´una corona de llorer proveïda d´un esponerós llaç amb els «quatre rius de sang» comuns, en el creuer de l´església-panteó reial del monestir de Poblet, amb motiu de la commemoració del 800 aniversari del naixement del compartit rei Jaume I, com hermètic convidat de pedra amb les mans juntetes demunt la falda, abillada amb diferencial vestit-jaqueta albí, junt amb un ferm mosso d´esquadra i els presidents autonòmics -tots ells de rigorós fosc- de Catalunya, Aragó i les illes Balears, antics territoris integrants de la Corona d´Aragó.

Expliciten semànticament el secessionista valencianisme d´espardenya, que arma pesadament el beat relat popular del molt honorable president de la Generalitat Valenciana, en un palmari exercici de funambulisme ideològic en el si del més ampli revisionisme espanyolista del president de Faes perpetrat en les seues Cartas a un joven español, on vel·leïtosament José Mª. Aznar descriu en negatiu a Espanya si fa no fa com «una nación constituida frente al Islam», a agosarat despit de reputats hispanistes i acadèmics com el mateix Américo Castro, que ja en el segle passat va reblar el clau de la importància de les minories jueva i musulmana en la conformació de l´autèntic «ser de España».En aquest sentit, siga prou subratllar amb més motiu la buida cartelleria institucional, adobada pel lema foc d´encenalls «Un passat per a un futur», triada intencionadament pels organitzadors de la dita autònoma commemoració valenciana del naixement del rei Conqueridor, construïda sobre una anacrònicament aséptica armadura blanca de plaques metàl liques, més pròpia dels segles XV-XVI que no del genuí arnés del cavaller del segle XIII, caracteritzat en realitat per l´ús del casc hemiesfèric llis capell de fer i de la doblegadisa cota de malla, inclús estèticament comparable amb la iconografia promocional del guantellet burinat cobrint un nu cos femení de la pellícula de Vicente Aranda sobre el cavaller Tirant lo Blanc (2006) o les coentes armadures dissenyades per Bob Ringwood per a Excalibur, de John Boorman (1981).

A manera de corol·lari entorn d´aquesta solitària celebració regnícola en curs curta de gambals, així com en punt a les reticències i suspicàcies institucionals abocades pel broc gros front la pura proposta del Consell Valencià de Cultura (CVC) de retolació com a plaça de Jaume I de la totèmica esplanada municipal, que converteixen el rei fundador inclús en un personatge històric sospitós davant dels ulls criolls del regionalisme vernacle, no es pot menys que portar-se a col·lació la cèlebre paràbola de la Mata de Jonc de la cèlebre Crònica de Ramón Muntaner, escrita en la seua alqueria de Xirivella allà pel segle XIV: -E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l´exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l´arrencaran, ne encara con gaire més s´hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d´aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l´altre. Per que és mester que d´aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d´una volença, no temen tot l´altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.