jueves, 30 de agosto de 2018

LA DAMA DE ELCHE, VÍCTIMA

El Diari Jornada se puso en contacto con Plaudite Ciues para solicitar nuestra opinión. El artículo reproduce con fidelidad nuestra conversación aunque obvia las críticas explícitas a la construcción actual de un discurso identitario valenciano en torno a la Dama de Elche o a cualquier relato histórico.

La Dama d'Elx, víctima del relat identitari franquista

Compromís reclama al govern espanyol que es retorni el bust arqueològic a la capital del Baix Vinalopó, el lloc on va ser trobat

Hèctor Serra (València), Jornada, 29 de agosto de 2018

La Dama d’Elx ha retornat al guió polític aquest estiu. El govern espanyol ha reiterat el seu rebuig a la cessió temporal del bust ibèric esdevingut insígnia patrimonial de la capital del Baix Vinalopó i que reclamava en aquesta ocasió Compromís. L’executiu de Pedro Sánchez argumenta que es tracta d’un «bé del patrimoni històric espanyol, pertanyent a l’administració de l’Estat i que es troba assignat a la col·lecció estable del Museu Arqueològic Nacional (MAN)».

Des de la coalició valencianista, així com des d’altres entitats, s’ha insistit a criticar la percepció centralista del patrimoni a l’estat espanyol i la «particular visió jacobina de l’Estat» dels partits que han negat sistemàticament el trasllat de la peça al lloc on va ser trobada. Les dues úniques ocasions que la Reina Mora —coneguda així pels il·licitants històricament— ha romàs temporalment a Elx han estat el 1965 i el 2006. En aquesta darrera visita, la Dama va ser exposada durant sis mesos al palau d’Altamira, que forma part del Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE).

Símbol identitari

«La Dama és molt més que una peça arqueològica», reconeix José Vicente Castaño, director de la Càtedra Dama d’Elx de la Universitat Miguel Hernández. La seua singularitat, ja bé siga per les dimensions o per la seua bellesa, la va convertir en una peça iconogràfica exponencial i significativa des de la seua trobada al jaciment de l’Alcúdia ara fa 121 anys. Per Castaño, la Dama és un símbol d’identitat: «en totes les percepcions de símbols identitaris de la ciutat la Dama es troba fins i tot per damunt dels patrimonis de la humanitat que tenim; és més reconeguda que el Palmerar o que el Misteri i és un gran símbol de la ciutat», explica.

Datada entre el segle V i el segle III aC, la Dama va eixir d’Elx una setmana més tard que fos trobada després de la venda de la peça a un arqueòleg francès per part del propietari de la finca on va ser descoberta. Instal·lada des de llavors al Museu del Louvre, el 1941 va ser donada a la dictadura de Franco pel govern francès de Vichy col·laboracionista amb els nazis, i va ser exposada al Museu del Prado fins que el 1965 es va traslladar al MAN, on es troba actualment al costat d'altres peces i dames ibèriques."

El govern francès de Vichy, col·laboracionista amb els nazis, va donar la Dama a Franco el 1941

Castaño apunta que l’estada del bust a Madrid representava l’enarborament de la ideologia franquista d’unitat nacional. «Era un símbol per al franquisme, un reconeixement al nacionalisme centralitzant d’aquelles dates. Si aquesta Dama s’haguera descobert hui sota l’actual legislació, no podria eixir de la ciutat; aniria directament al MAHE o es quedaria a l’Alcúdia», raona el director de la càtedra.

Per Ricardo González Villaescusa, professor d’història i arqueologia antigues de la Universitat de Niça, la Dama no és representant de cap identitat sobirana que no siga construïda. «És un constructe autoidentitari, i el patrimoni, com les identitats, es construeix segons les determinacions de cada moment històric», expressa el professor. González relaciona la presència de la Dama a Madrid amb el moment històric en què els museus arqueològics nacionals es van erigir prenent figures simbòliques d’una identitat presumptament nacional sota un relat de mites i valors suprems que pretenien legitimar els estats nació que començaven a configurar-se a la fi del segle XIX i principis del XX.

«Hui no tindria cap sentit fer un museu arqueològic nacional. Estem en una altra sintonia, en un món globalitzat on la tendència és crear identitats que traspassen les fronteres dels estats nació», argüeix González. Des de principis de decenni, junt amb l’arqueòleg Josep Vicent Lerma, el professor deixa anar reflexions al voltant del patrimoni i la seua gestió a la bitàcora digital Plaudite Ciues. Crític amb el discurs essencialista del MAN, es mostra partidari de desconstruir els relats identitaris i advocar per una història de l’art global.

Cap a una nova política patrimonial

Precisament una de les propostes en el full de ruta de les administracions elxanes i valencianes és la de la creació d’una subseu del MAN dins el MAHE perquè la peça compte amb aixopluc a la capital del Baix Vinalopó. La solució, però, no satisfà aquells que advoquen per un relat propi, en clau valenciana, en la gestió del patrimoni històric i cultural. Josep Enric Escribano, president de l’associació cívica per la llengua El Tempir, partidari de la tornada definitiva de la Dama sense cessió, considera que cada autonomia ha de tenir la seua política expositiva i visual del patrimoni tal com considere oportuna.

«Ara bé, que tota la política patrimonial d’Elx se centre només al voltant de la Dama tampoc no pot ser», assenyala Escribano, que rebla: «Elx disposa d'un patrimoni en el qual la inversió en conservació, revisió, difusió i reaprofitament és escassa, irrisòria». En aquest mateix sentit, el professor González subratlla les deficiències en els plans de rehabilitació del patrimoni històric i cultural perpetrats per les administracions valencianes. «Si tu portes la Dama a Elx però no inverteixes a fer un circuit cultural, només tindrem un objecte en una vitrina, que és el més contrari a l’arqueologia moderna».

La conversió d’Elx en capital del món ibèric encara resta lluny de la seua consecució

La conversió d’Elx en capital del món ibèric, doncs, encara resta lluny de la seua consecució. Castaño es mostra convençut que sota la terra del jaciment de l’Alcúdia hi haurà moltes més peces i figures perquè només se n'ha excavat a hores d’ara un 10% i, en la fase ibèrica, ni s’ha arribat al 2%. «Si apareix una Dama més, quasi ens oblidaríem d'aquesta. Per què no invertim en això? Per què cap discurs posa el focus en això?», subratlla Castaño. No debades, el director de la càtedra a la universitat il·licitana creu que la quantitat de peces trobades a l’Alcúdia sumada a una planificació amb més inversió per a procedir amb noves excavacions podria donar com a resultat un museu excepcional de la cultura ibèrica, en la línia del museu ibèric de Jaén (Andalusia), inaugurat a principis d’any i que ha permès el trasllat de moltes peces que restaven a Madrid.

«Consciència comuna»

Està per veure quines seran les properes passes a seguir per part de les administracions elxanes i valencianes en la petició de la tornada —temporal o permanent— del bust davant la nova negativa del govern espanyol de Pedro Sánchez. Castaño es mostra contrari a la «politització» de la demanda: «Tots els partits intenten liderar la reivindicació des del seu angle, però crec que cal una estratègia conjunta, una unificació de posicions que és unànime ací a la ciutat però que ningú no és capaç d’unificar».

Per Escribano, allò que realment farà que la peça torne és el bastiment i la vertebració d’una «consciència comuna» a la ciutat d’Elx i entre la resta dels valencians. «Mentre la gent no estiga decidida a apoderar-se de la tornada de la Dama de la mateixa manera que es va fer amb els Papers de Salamanca a Catalunya, tot són cants celestials», afirma. El president de l’associació cívica, a més, insta els partits locals que reclamen la Dama a ser coherents, i els recorda que celebrar les mascletades de les festes de la ciutat damunt l’espai que hauria de convertir-se en el futur museu d’art ibèric suposa una «incongruència».