jueves, 30 de agosto de 2018

LA DAMA DE ELCHE, VÍCTIMA

El Diari Jornada se puso en contacto con Plaudite Ciues para solicitar nuestra opinión. El artículo reproduce con fidelidad nuestra conversación aunque obvia las críticas explícitas a la construcción actual de un discurso identitario valenciano en torno a la Dama de Elche o a cualquier relato histórico.

La Dama d'Elx, víctima del relat identitari franquista

Compromís reclama al govern espanyol que es retorni el bust arqueològic a la capital del Baix Vinalopó, el lloc on va ser trobat

Hèctor Serra (València), Jornada, 29 de agosto de 2018

La Dama d’Elx ha retornat al guió polític aquest estiu. El govern espanyol ha reiterat el seu rebuig a la cessió temporal del bust ibèric esdevingut insígnia patrimonial de la capital del Baix Vinalopó i que reclamava en aquesta ocasió Compromís. L’executiu de Pedro Sánchez argumenta que es tracta d’un «bé del patrimoni històric espanyol, pertanyent a l’administració de l’Estat i que es troba assignat a la col·lecció estable del Museu Arqueològic Nacional (MAN)».

Des de la coalició valencianista, així com des d’altres entitats, s’ha insistit a criticar la percepció centralista del patrimoni a l’estat espanyol i la «particular visió jacobina de l’Estat» dels partits que han negat sistemàticament el trasllat de la peça al lloc on va ser trobada. Les dues úniques ocasions que la Reina Mora —coneguda així pels il·licitants històricament— ha romàs temporalment a Elx han estat el 1965 i el 2006. En aquesta darrera visita, la Dama va ser exposada durant sis mesos al palau d’Altamira, que forma part del Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE).

Símbol identitari

«La Dama és molt més que una peça arqueològica», reconeix José Vicente Castaño, director de la Càtedra Dama d’Elx de la Universitat Miguel Hernández. La seua singularitat, ja bé siga per les dimensions o per la seua bellesa, la va convertir en una peça iconogràfica exponencial i significativa des de la seua trobada al jaciment de l’Alcúdia ara fa 121 anys. Per Castaño, la Dama és un símbol d’identitat: «en totes les percepcions de símbols identitaris de la ciutat la Dama es troba fins i tot per damunt dels patrimonis de la humanitat que tenim; és més reconeguda que el Palmerar o que el Misteri i és un gran símbol de la ciutat», explica.

Datada entre el segle V i el segle III aC, la Dama va eixir d’Elx una setmana més tard que fos trobada després de la venda de la peça a un arqueòleg francès per part del propietari de la finca on va ser descoberta. Instal·lada des de llavors al Museu del Louvre, el 1941 va ser donada a la dictadura de Franco pel govern francès de Vichy col·laboracionista amb els nazis, i va ser exposada al Museu del Prado fins que el 1965 es va traslladar al MAN, on es troba actualment al costat d'altres peces i dames ibèriques."

El govern francès de Vichy, col·laboracionista amb els nazis, va donar la Dama a Franco el 1941

Castaño apunta que l’estada del bust a Madrid representava l’enarborament de la ideologia franquista d’unitat nacional. «Era un símbol per al franquisme, un reconeixement al nacionalisme centralitzant d’aquelles dates. Si aquesta Dama s’haguera descobert hui sota l’actual legislació, no podria eixir de la ciutat; aniria directament al MAHE o es quedaria a l’Alcúdia», raona el director de la càtedra.

Per Ricardo González Villaescusa, professor d’història i arqueologia antigues de la Universitat de Niça, la Dama no és representant de cap identitat sobirana que no siga construïda. «És un constructe autoidentitari, i el patrimoni, com les identitats, es construeix segons les determinacions de cada moment històric», expressa el professor. González relaciona la presència de la Dama a Madrid amb el moment històric en què els museus arqueològics nacionals es van erigir prenent figures simbòliques d’una identitat presumptament nacional sota un relat de mites i valors suprems que pretenien legitimar els estats nació que començaven a configurar-se a la fi del segle XIX i principis del XX.

«Hui no tindria cap sentit fer un museu arqueològic nacional. Estem en una altra sintonia, en un món globalitzat on la tendència és crear identitats que traspassen les fronteres dels estats nació», argüeix González. Des de principis de decenni, junt amb l’arqueòleg Josep Vicent Lerma, el professor deixa anar reflexions al voltant del patrimoni i la seua gestió a la bitàcora digital Plaudite Ciues. Crític amb el discurs essencialista del MAN, es mostra partidari de desconstruir els relats identitaris i advocar per una història de l’art global.

Cap a una nova política patrimonial

Precisament una de les propostes en el full de ruta de les administracions elxanes i valencianes és la de la creació d’una subseu del MAN dins el MAHE perquè la peça compte amb aixopluc a la capital del Baix Vinalopó. La solució, però, no satisfà aquells que advoquen per un relat propi, en clau valenciana, en la gestió del patrimoni històric i cultural. Josep Enric Escribano, president de l’associació cívica per la llengua El Tempir, partidari de la tornada definitiva de la Dama sense cessió, considera que cada autonomia ha de tenir la seua política expositiva i visual del patrimoni tal com considere oportuna.

«Ara bé, que tota la política patrimonial d’Elx se centre només al voltant de la Dama tampoc no pot ser», assenyala Escribano, que rebla: «Elx disposa d'un patrimoni en el qual la inversió en conservació, revisió, difusió i reaprofitament és escassa, irrisòria». En aquest mateix sentit, el professor González subratlla les deficiències en els plans de rehabilitació del patrimoni històric i cultural perpetrats per les administracions valencianes. «Si tu portes la Dama a Elx però no inverteixes a fer un circuit cultural, només tindrem un objecte en una vitrina, que és el més contrari a l’arqueologia moderna».

La conversió d’Elx en capital del món ibèric encara resta lluny de la seua consecució

La conversió d’Elx en capital del món ibèric, doncs, encara resta lluny de la seua consecució. Castaño es mostra convençut que sota la terra del jaciment de l’Alcúdia hi haurà moltes més peces i figures perquè només se n'ha excavat a hores d’ara un 10% i, en la fase ibèrica, ni s’ha arribat al 2%. «Si apareix una Dama més, quasi ens oblidaríem d'aquesta. Per què no invertim en això? Per què cap discurs posa el focus en això?», subratlla Castaño. No debades, el director de la càtedra a la universitat il·licitana creu que la quantitat de peces trobades a l’Alcúdia sumada a una planificació amb més inversió per a procedir amb noves excavacions podria donar com a resultat un museu excepcional de la cultura ibèrica, en la línia del museu ibèric de Jaén (Andalusia), inaugurat a principis d’any i que ha permès el trasllat de moltes peces que restaven a Madrid.

«Consciència comuna»

Està per veure quines seran les properes passes a seguir per part de les administracions elxanes i valencianes en la petició de la tornada —temporal o permanent— del bust davant la nova negativa del govern espanyol de Pedro Sánchez. Castaño es mostra contrari a la «politització» de la demanda: «Tots els partits intenten liderar la reivindicació des del seu angle, però crec que cal una estratègia conjunta, una unificació de posicions que és unànime ací a la ciutat però que ningú no és capaç d’unificar».

Per Escribano, allò que realment farà que la peça torne és el bastiment i la vertebració d’una «consciència comuna» a la ciutat d’Elx i entre la resta dels valencians. «Mentre la gent no estiga decidida a apoderar-se de la tornada de la Dama de la mateixa manera que es va fer amb els Papers de Salamanca a Catalunya, tot són cants celestials», afirma. El president de l’associació cívica, a més, insta els partits locals que reclamen la Dama a ser coherents, i els recorda que celebrar les mascletades de les festes de la ciutat damunt l’espai que hauria de convertir-se en el futur museu d’art ibèric suposa una «incongruència».

martes, 24 de julio de 2018

SENTENCIA POR EXPOLIO CONTINUADO EN EL YACIMIENTO DE ARANDA DEL MONCAYO

Uno de los cascos objeto de expolio
mencionados en la sentencia
Reproducimos la sentencia nº 199/2018 de la Sala sexta de la Audiencia Provincial de Zaragoza que condena a los acusados por expolio en el yacimiento de "Aratikos" de Aranda de Moncayo (Zaragoza) a través del comunicado de prensa del Consejo General del Poder Judicial (los nombres y DNI de los acusados han sido modificados).
La sentencia es grave y tendrá consecuencias importantes en la protección del patrimonio Cultural. Solamente cabe indignarse por la continuidad del delito (20 años) hasta que las autoridades pudieron hacer algo parece demasiado. Pero tendremos ocasión de argumentar en relación con esta sentencia.

https://www.scribd.com/document/384566782/Sentencia-n%C2%BA-199-2018-de-la-Seccion-Sexta-de-la-Audiencia-Provincial-de-Zaragoza  

martes, 5 de junio de 2018

MODÈLES URBAINS EN MÉDITERRANÉE ET AILLEURS

L’axe 3, dans le cadre du projet « Modèles urbains en Méditerranée et ailleurs », vous proposent deux journées d’études le jeudi 7 et vendredi 8 juin, en salle 418 (4ème étage) à la Maison des Sciences de l’Homme et de la Société Sud-Est (MSHS Sud Est)

 

Pôle universitaire St Jean d’Angély – Bâtiment SJA 3

24 avenue des Diables Bleus 06357 Nice Cedex 4

Jeudi 7 juin

  • 14h : Accueil
  • 14h30-15h00 : Introduction, Ricardo Gonzalez Villaescusa (UCA, CEPAM)
  • 15h00-15h30 : Modèles et utopies urbaines de l’antiquité romaine, Ricardo Gonzalez Villaescusa (UCA, CEPAM)

Pause café

  • 16h00-16h30 : Le lexique latin de la ville : hiérarchie territoriale, hiérarchie politique, hiérarchie structurelle ? , Michel Tarpin (Université de Grenoble)
  • 16h30-17h00 : Urbanisme communal et urbanisme princier dans l’Italie de la fin du Moyen Age (XIIIe-XVe s) ; des modèles concurrents ? , Philippe Jansen (UCA, CEPAM)
  • 17h00-18h00 : questions et discussion.

Vendredi 8 juin

  • 9h00 Accueil
  • 9h15-9h45 : Utopies et villes militaires : l’évolution des constructions urbaines aux XVIe-XVIIe siècles, Anne Brogini (UCA, CMMC)
  • 9h45-10h15 : Le modèle urbain turinois à Nice, Giovanni Fusco (UCA, ESPACE)

Pause café

  • 10h45-11h15 : De la règle au modèle et vice versa en matière de ville et d’urbanisme, Giuseppe Las Casas (Università della Basilicata)
  • 11h15-11h45 : Le modèle de la ville nouvelle française à Cergy Pontoise, Fabrice Decoupigny (UCA, ESPACE)
  • 11h45-12h30 : questions et discussion

viernes, 2 de marzo de 2018

EL PERIODISTA, L'ESCRIPTORA I EL CONSELLER

C. Matamoros en una imatge de El Periodic
Ricardo González Villaescusa
Josep Vicent Lerma
Levante-EMV, 2 de marzo de 2017

El passat dia 4 de febrer pontificava encertadament el periodista llangardaix Juan Lagardera en la seua clàssica columna de Levante-EMV “No hagan olas” sobre la política de gestió cultural del país dels valencians i la seua presumpta perduda de pes específic en aquesta atribolada legislatura del Govern del Botànic, quan precisament tot un seguit de cessaments de caps de servei (Arqueologia, Museus, Arxius i Biblioteques) de tercer esgraó, pertanyents a la Direcció General de Patrimoni Cultural i Museus de la silent Carmen Amoraga, semblen venir a donar-li la raó en el fet de que el Patrimoni Històric pàreix haver esdevingut una pura assignatura “maría” en el relat d'una Conselleria d'Educació, en la que al marge de la seua evident capacitat d'autoorganització administrativa, la Cultura en majúscula i el llegat patrimonial en particular, resulten al cap i a la fi quasi sempre orgànicament devaluats.

Per més que com mantenen J. Ruíz i R. Montaner en el seu reportatge “Marzà mueve la cúpula funcionarial…” (Levante-EMV, 7-02-2018), els canvis previstos en el departament de Cultura han passat per l´acomiadament de la cap de servei Consuelo Matamoros, ja advocat per nosaltres en una metafòrica coda o cua culinària de l'article “El parto de los montes de la arqueología popular” (Levante-EMV, 15-11-2016), en el que previsorament ja proposàvem “despedir al cocinero”, amb la qual cosa segons pareix es guanyaria una esdevenidora Subdirecció General en la “ventafocs” i en conseqüència ara encara poc eficient àrea orgànica de patrimoni i museus valencians.

Panorama en què els successius retards en la tardana eixida de l'orde (28/2017) de bases reguladores de les subvencions econòmiques del Servei de Patrimoni Moble, de la també hui cessada Carmen Sugrañes, han arribat a armar el colp de dalla pràcticament definitiu de molts dels menuts museus locals que fiten i donen vida cultural a tantes comarques valencianes. En aquest sentit, les administracions públiques tenen i han tingut sempre unes consignacions pressupostàries ínfimes per a intentar satisfer la fam permanent d'aquests museus, amb l'excepció d'alguns pocs centres museístics privilegiats o fundacions, que han engreixat des de fa dècades a recer del pessebre institucional dels subsidis de diners públics, ajudes destinades a cofinançar inversions en equipaments, treballs de catalogació de fons o la programació d'activitats de difusió d'aquesta xarxa, virtual i esfilagarsada, de la resta dels nostres museus.

Perquè al remat i malgrat tot que els logografes del conseller d'Educació Vicent Marzà reivindiquen negre sobre blanc “Un tracte just per al poble valencià, també en cultura” ( Levante-EMV, 19/06/2017), no és menys cert que tal com va descobrir aviat al març de l'any passat al periodista Carlos Garsán l´esmentada més amunt directora general del ram, amb assumida i confessa data de caducitat, Carmen Amoraga, fil per randa “Cultura está en una macroconselleria y eso es parte del problema”. Dialèctica organitzativa, que d'altra banda, ben bé podria resoldre's properament en un senzill canvi del cuiner en cap al front dels fogóns de la cultura valenciana, mentrestant no es resolga la populista baralla de campanari de la tornada de la Dama a Elx, ara també acompanyada per la “Dama de Baza”, demanada al seu torn pel Partido Andalucista al crit de “La Dama pa Baza” des de l´any 2015.

EL PERIODISTA, LA ESCRITORA Y EL CONSELLER

C. Matamoros en una imagen de El Periodic
Ricardo González Villaescusa
Josep Vicent Lerma
Levante-EMV, 2 de marzo de 2016
El pasado día 4 de febrero pontificaba certeramente el periodista Juan Lagardera en su clásica columna de Levante-EMV sobre la política de gestión cultural del país de los valencianos y su presunta perdida de peso específico en esta atribulada legislatura del Govern del Botànic, cuando precisamente una cadena de ceses de jefaturas de servicio (Arqueología, Museos, Archivos y Bibliotecas) de tercer escalón, pertenecientes a la Dirección General de Patrimonio Cultural y Museos de la silente Carmen Amoraga, parecen venir a darle la razón en cuanto a que el Patrimonio Histórico alcanza visos de haber devenido una mera asignatura “maría” en el relato de una Conselleria de Educación, en la que al margen de su evidente capacidad de autoorganización administrativa, la Cultura en mayúscula y el legado patrimonial en particular, resultan a la postre y por lo general orgánicamente devaluados.

Por más que como sostienen J. Ruíz y R. Montaner en su reportaje “Marzà mueve la cúpula funcionarial…” (Levante-EMV, 7-02-2018), los cambios previstos en el departamento de Cultura han pasado por el cese de la jefa de servicio Consuelo Matamoros, ya abogado por nosotros en una metafórica coda culinaria del artículo “El parto de los montes del arqueología popular” (Levante-EMV, 15-11-2016), en el que previsoramente ya proponíamos “despedir al cocinero”, con lo que al parecer se ganaría una futura Subdirección General en la “cenicienta” y en consecuencia ahora aún poco eficiente área orgánica de patrimonio y museos valencianos.

Panorama en el que los sucesivos retrasos en la tardía salida de la orden (28/2017) de bases reguladores de las subvenciones económicas del servicio de Patrimonio Mueble de la también hoy cesada Carmen Sugrañes, han llegado a armar el golpe de guadaña prácticamente definitivo de muchos de los pequeños museos locales que jalonan y dan vida cultural a tantas comarcas valencianas. En este sentido, las administraciones públicas tienen y han tenido siempre unas partidas presupuestarias ínfimas para intentar saciar el hambre permanente de éstos menudos museos, con la excepción de algunos pocos centros museísticos privilegiados o fundaciones, que han engordado desde hace décadas al socaire del pesebre institucional de los subsidios de dinero público, ayudas destinadas a cofinanciar inversiones en equipamientos, trabajos de catalogación de fondos o la programación de actividades de difusión de esta red o malla, virtual y deshilachada, del resto de nuestros museos.

Porque, finalmente y a pesar de que los logógrafos del conseller de Educació Vicent Marzà reivindiquen negro sobre blanco “Un tracte just per al poble valencià, també en cultura” (Levante-EMV, 19/06/2017), no es menos cierto que tal como reveló previamente en marzo del año pasado al periodista Carlos Garsán la mencionada más arriba directora general del ramo, con asumida y confesa fecha de caducidad, Carmen Amoraga, literalmente “Cultura está en una macroconselleria y eso es parte del problema”. Dialéctica organizativa, que por otra parte, bien podría resolverse próximamente en un mero relevo del guisandero jefe a cargo de los fogones de la cultura valenciana, al modo de la sonada destitución del Secretario de Medio Ambiente Julià Álvaro.

lunes, 4 de diciembre de 2017

¿QUÉ SERÁ DE LA NUEVA LEY DE PATRIMONIO CULTURAL Y MUSEOS?

Iglesia de San Nicolàs de Bari
y San Pedro Mártir
Ricardo González Villaescusa
Josep Vicent Lerma
Levante-EMV, 4 de diciembre de 2017

Quienes seguimos aspirando a que las disciplinas sociales formen piedra angular en la construcción intelectual de la línea argumental de la separación de hechos históricos y juicios de valor, no podemos por menos que congratularnos de la edición del nuevo libro Basta con vivir de la Directora General de Cultura, la escritora Carmen Amoraga, así como de la publicación en el DOGV el 26 de octubre pasado del decreto 107/2017 por el que se aprueba el Reglamento de regulación de las actuaciones arqueológicas en la Comunidad Valenciana. Considerando que este último recupera la figura institucional del missing Consejo Asesor de Arqueología y Paleontología, y que siempre será mejor un reglamento imperfecto, en el cual se consagra la “arqueología de mercado”, que la hasta ahora reinante discrecionalidad administrativa de la incombustible jefa del Servicio de Patrimonio Cultural Consuelo Matamoros.

Dicho lo cual y mediados los artículos de opinión de cosecha propia de la actual añada “Leyes, líos y ayes” (Levante-EMV, 17-03-2017), “Fundaciones, Arte y Patrimonio” (Levante-EMV, 23-05-2017) y “De Reims a Benicarló: Azaña y el Patrimonio Cultural” (Levante-EMV, 31-08-2017), donde loábamos el punto final a la política de permanentes zurcidos de la antigua Ley 4/98 del Patrimonio Cultural Valenciano, alumbrada bajo el primer mandato del adalid de la demolición del teatro romano de Sagunto, Eduardo Zaplana. Además alertábamos sobre la necesidad de arbitrar, en el anunciado Anteproyecto de Ley de Patrimonio Cultural y Museos (LPCyM), los necesarios mecanismos administrativos de la Generalitat de tutoría y regulación públicos del cuantioso patrimonio vernáculo en manos privadas de las rutilantes fundaciones culturales de la burguesía de Mercadona, así como también clamábamos contra el éxodo oculto de obras de arte valenciano como la tabla del Maestro de Perea “San Damián matando a su padre”, de fines del siglo XV, puesto en almoneda en Madrid por la casa de subastas “Fernando Durán”.

Corresponde ahora, para saber dónde nos encontramos administrativamente hablando, recordar el acto oficial “Hacia la nueva Ley de Patrimonio Cultural Valenciano” oficiado en el cubo amarillo de la Universidad Politécnica el pasado 27 de junio por el Subdirector General de Patrimonio Antonio Bravo, junto a la citada más arriba C. Matamoros y la profesora de urbanismo María Emilia Casar, moderados por el maestro de arquitectos F. Taberner.

Mesa redonda en la que se desgranaron y clasificaron de un modo neutro algunas decenas de sugerencias de colectivos y particulares a los futuros contenidos de la misma ley que fue tildada, sin rubor, de ley de cuarta generación, aportados en la preceptiva fase de Consulta Previa, con la inexplicable omisión de propuestas por parte de las asociaciones profesionales de arquitectos. En dicho acto, y desde la perspectiva más política del economista A. Bravo se ironizó en torno a la actual identidad cultural de los valencianos, que fue definida acerbamente por el hecho diferencial de la sistémica infrafinanciación de la Comunitat Valenciana.

En este orden de cosas, con el invierno a las puertas, y sabido por todos que el Consell necesita no menos de una media de 400 días para sancionar en sede parlamentaria sus leyes del cambio, aquellos proyectos y proposiciones que no lleguen a Les Corts como máximo en febrero del próximo año 2018, tendrán una muy difícil plasmación final en letras de molde en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Lo que, de paso sea dicho, no acaba de entenderse muy bien, por qué se aprueba un nuevo y durante dos décadas deseado reglamento, y acto seguido se postula tramitar un nuevo marco legislativo, salvo que se quiera hacer bueno el famoso adagio de Romanones.

No deja de abrumar, pues y para terminar este exordio de nuestras cavilaciones leguleyas, qué quiso decir realmente la Directora General C. Amoraga cuando después de la reunión de julio de la Mesa de la Cultura Valenciana, de acuerdo con los plazos de la propia Conselleria de Cultura, anunció que sería finalmente en 2018 cuando la nueva normativa se concretaría. ¿Qué en ese año se aprobaría oficialmente la LPCyM o que entonces ya se dispondría de un primer articulado del texto para remitirlo a la cámara autonómica y quedaría aún pendiente su ratificación parlamentaria para la siguiente legislatura 2019-2023?