¿APOCALIPSI EN EL TEATRE ROMÀ DE SAGUNT?

Josep Vicent Lerma

Levante-EMV, 16 de enero de 2008

L'estrena fa ja quasi deu anys (23-07-98) en el teatre romà de Sagunt de l'obra "Apocalipsis, voz de mujer", de la mà de la despatxada actriu grega Irene Papas i del cant de Carmen Linares, amb motiu de la celebració del Quint Centenari de la Universitat de València (Estudi General), va suscitar llavors lògicament les opinions, bàsicament favorables, de la crítica especialitzada en la matèria, a les quals des de la disciplina acadèmica que m'és pròpia, l'Arqueologia, no em resistesc ara i ací amb independència de dolorosos aspectes legals ja sentenciats o precisament per això mateix, a sumar la meua modesta reflexió personal, al voltant de una qüestió tal vegada un tant accessòria a aquest tràgic debat patrimonial, però de cap manera neutra en aquella magnífica representació “litúrgica” de l'èxtasi de Joan l'Evangeliste, com va esser el propi escenari teatral dissenyat per Yannis Metzikof.

Els treballs de rehabilitació del monument antic realitzats pels arquitectes G. Grassi i M. Portaceli, amb l'inestimable recolzament de l'ofici i saber fer de J.J. Estellés, van dotar a l'històricament espoliada "càvea" de l'imprescindible contrapunt de la "scaena" de semblant alçada, en impecable paral•lelisme conceptual amb allò que s'ha sostingut pel violletià Salvador Vila en aquestes mateixes pàgines, en punt a què el nou volum de la reconstruïda volta neogòtica amb falsejada armadura interna de redó de ferro del refectori del monestir de la Valldigna, resulta arquitectònicament imprescindible per a completar aquesta vella edificació monàstica."Scaenafrons" de gran austeritat, a penes animat per la puntual anastilosis arqueològica de dos dels seus ordens columnaris superposats, de traça coríntia, que en el passat recent ha demostrat àmpliament les seues virtuts en les escenificacions tant de les clàssiques comèdies romanes de Plaute, en histriòniques versions de Rafael Álvarez "el Brujo" (la Bella Casina), com de severes tragèdies gregues com ara les "Bacants" d'Eurípides.

En aquesta precisa línia argumental el "decorat" d'Apocalipsi, subliminal o conscientment, va optar per alçar una nova realitat arquitectònica que ocultava i revestia els reassentats fusts de pedra calcària dolomítica grisa de les columnes originals, per a oferir al modern espectador per mitjà de l'artifici del mecano tub invisible i els nous paraments entelats de rajoles simulades, una forta recreació visual de la "Valva Règia" esbossada per Grassi, que l'escenògraf Metzikof va fer pujar potentment fins a la utilitària coberta de fusta i en aparença avançar cap a la "orchestra", flanquejada per monumentals filacteris tèxtils o tires verticals de daurades miniatures bizantines i pels aleshores recuperats taüts simbòlics de Yoko Ono.

Circumstàncies que en cap moment ens van deixar d'evocar la memòria de l'ús primordial del "auleum" o teló desplegable en alt des de la pròpia base del prosceni per mitjà de mecanismes elevadors subterranis, recuperats en les excavacions que es van efectuar en el seu interior amb caràcter previ a la intervenció arquitectònica, sota la intel ligent supervisió de l'arqueòloga Carmen Aranegui. Suggestives eleccions escenogràfiques que van reeditar en aquest memorable muntatge, les velles tradicions mediterrànies de les "arquitectures efímeres" terencianes ("pulpitum"), en les quals deambularen els actors llatins fins a la seua monumentalització definitiva en el romà Camp de Mart, auspiciada pel mateix Pompeu l'any 55 abans de la nostra era comuna, i que d'alguna manera continuen venint a proporcionar major legitimitat dramàtica si cap a l'exigent nuesa ornamental conferida des del principi pels arquitectes-rehabilitadors a aquests espais teatrals purs, ara en perill de fatídica desaparició física per imperatiu legal.