Levante-EMV, 30 de marzo de 2009
El planol de la València de 1831 de l'acadèmic Francisco Ferrer reproduïa les 411 illes numerades en el Padró Municipal de 1769, dividides en quatre quarters (Serrans, Mercat, Sant Vicent i Mar), conseqüència de la Real Cèdula de 13 d'agost d'eixe mateix any per la qual el rei Carles III establia per primera vegada en la història del solar hispà la numeració obligatòria de totes les cases sense excepció.
Numeració d'insules de la nostra ciutat semblant al materialitzat cap a eixes mateixes dates a Sevilla per l'il•lustrat Pablo d'Olavide per mitjà dels denominats “azulejos de número” amb els numerals d´illa i casa pintats junts davall el nom del corresponent quarter, i amb la que tal vegada podrien associar-se algunes no tan rares rajoletes parietals supervivents, d'un pam castellà, amb la paraula “MAN / ZANA”, en lletra trajana semblant a la del cèlebre impressor Bodoni, distribuïda en dues línies desiguals per damunt dels corresponents guarismes, tot realitzat en òxid de cobalt aplicat a pinzell sobre fons blanquinós d'estany, i els de tres quarts de pam amb el vocable “Casa” sobre el nombre de policia urbana, com les que subsistixen en la fatxada del Col•legi del Patriarca del carrer de la Nau.
Per la seua banda, les grans plaques de pisa amb el nom del carrer complet, de més de quaranta centímetres de llarg per també més de trenta centímetres d'amplària i entorn als dos centímetres i mig de gruix, compost amb grans lletres capitals en manganés sobre esmalt blanc, com la preservada en el carrer “Peso de la Harina”, tingudes com pròpies del segle XIX, sobre la base de la data “post quem” lliurada pel Palau de la Marquesa de Colomina, construït pel mestre d'obres Manuel Ferrando Mora l'any 1863, podria situar-se la seua vigència amb major exactitud encara en el regnat d'Isabel II almenys a partir de la segona mitat d'aquella agitada centúria. Fet corroborat si més no pel plafó de llosetes anunciador de la fàbrica del carrer Quart de González Valls (1860-70) del Victoria and Albert Museum.
En aquest orde de coses, igualment és possible establir amb certesa el seu lloc de producció, sense descartar altres tallers ceràmics, com era d'esperar en la veïna població de Manises, a la vora del Túria, gràcies als treballs arqueològics supervisats pel Museu de Ceràmica de la mateixa localitat (MCM) en l'avinguda de València, on va poder documentar-se un terra pavimentat amb plaques reutilitzades de carrer de la tipologia que ens ocupa, entre altres amb les inscripcions dels carrers “de los Estudios” i “del Cid”.
Model autòcton que en el transcurs del primer terç del segle XX va esser substituït profusament en els nostres carrers per un altre major (48,5x39,5x2,5 cm), mimètic del porcellanic de París de 1847, amb lletres blanques reservades sobre la coberta blavosa de ftalocianat de coure, segons prescrivia la minuciosa ordenança de la capital francesa de 1938, la producció del qual apareix acreditada ja en vespres de la Segona República Espanyola per l'investigador Josep Pérez Camps, entre altres, en els catàlegs de la fàbrica manisera d'Eloy Domínguez, també amb manufactura en Onda.
Antecedents d'interessant disseny gràfic viari que a llum de l'encara recent celebració en el Cap i casal de la segona edició del Congrés de Tipografia (Levante-EMV, En Domingo, 25-06-2006), animada per l'artista Paco Bascuñan, podrien constituir la font d'inspiració estètica necessària per a la reelaboració col•lectiva i institucional d'una futura tipografia valenciana urbana (VLC), susceptible de transformar positivament les pragmàtiques xapes dels carrers actuals de cinquanta per trenta centímetres amb logotip municipal i filet perimetral, en privatius símbols de la metrópoli valenciana del segle XXI, per gràcia de la potencial excel•lència d'un superior grafisme diferencial del de les grans urbs europees.
No hay comentarios:
Publicar un comentario